El viatge de Pasolini per la llarga carretera de sorra

Pier Paolo Pasolini, escriptor, poeta i director de cinema italià, és considerat un dels intel·lectuals més destacats del segle XX.

Catòlic, marxista, escandalós, homosexual,... Pasolini fou un artista prolífic i multidisciplinari que va saber canalitzar els tràgics esdeveniments que van esquitxar la seva trajectòria vital i plasmar-los a la seva obra amb l’habilitat d’un geni.

Una biografia violenta

Pier Paolo Pasolini visqué una vida tràgica que transformà en croada, i va ser víctima d’una mort cruel i escandalosament violenta que, 47 anys després, segueix sent un enigma.

Nascut a Bolònia, era fill d’un oficial feixista que complia tots els estereotips (alcohòlic, ludòpata, autoritari, colèric, maltractador,...) i una dolça mestra d’escola. Aquesta dualitat en les emocions, marcarà tota la seva trajectòria artística.

Fou clau el seu trasllat a Roma amb la seva mare, amb qui estava extremadament unit. Allà descobriria la vida als suburbis; i prostitutes i joves del carrer, amb el seu llenguatge propi, es convertirien en protagonistes indiscutibles de les seves obres. Aquesta passió obsessiva per reflectir la realitat ha fet que la seva obra sigui, en la seva totalitat, un retrat magistral de la Itàlia profunda.

Els darrers anys de la seva vida, com si intuís el seu tràgic destí, va entregar-se a una activitat creativa frenètica amb obres en les que aconseguí fer conviure en perfecta harmonia marxisme i espiritualitat cristiana, les seves dues ideologies.

El novembre de 1975, Pasolini fou assassinat brutalment en un descampat d’Ostia, a prop de Roma. El seu cos va ser trobat completament desfigurat i, malgrat les estranyes circumstàncies, un xaper de 17 anys, Pino Pelosi, va confessar l’autoria del crim. Trenta anys després, el 2005, Pelosi va declarar la seva innocència, explicant una escena en la que tres persones acabaven amb la vida de Pasolini al so de les increpacions

Marica, brut comunista.

El cas de Pasolini s’ha obert i tancant nombroses vegades amb l’aparició de noves informacions i a hores d’ara, encara no està resolt. L’única veritat que sabem és que Pasolini fou un home que decidí ser lliure i no callar, pagant aquesta decisió amb la seva vida.

L’anècdota: La llarga carretera de sorra

L'estiu de 1959 Pasolini acabava de publicar Una vida violenta, la novel·la que juntament amb Nois de vida, suposaria el seu passaport a la fama.

Arrel d’aquestes obres, centrades en els nois del carrer, personatges que l’obsessionarien de per vida, va patir l’assetjament de la censura i va haver d’eliminar alguns fragments d’una obra que seria finalista del Premio Strega l’any 1959 (guanyaria aquella edició una altra meravellosa novel·la, Il Gattopardo, de Tomasi di Lampedusa).

En aquest context, entre els mesos de juny i agost de 1959, Pasolini feia un viatge per la costa italiana en un Fiat 1100. Era un encàrrec de la revista Successo, que es convertir en un preciós diari de viatge amb el títiol La llarga carretera de sorra.

En el seu viatge, Pasolini trobà amics, intel·lectuals i personatges coneguts, va entusiasmar-se amb les gents dels pobles més remots.

Amb una mirada emocionada i aguda, de futur director de cine, prengué notes i impressions tan potents que han esdevingut un quadre de la Itàlia de llavors, on l’explosió econòmica encara no prevalia sobre la felicitat i el somni pasolinià d’innocència.