Maryse Condé, aprendre l’herència africana

La trajectòria de Maryse Condé va ser reconeguda amb el Premi Nobel alternatiu l’any 2018, atorgat per la Nova Acadèmia sueca, que va subratllar el caràcter «postcolonial» del conjunt de la seva obra.

Les novel·les de Maryse Condé exploren de manera crítica l’herència africana, la negritud i la diàspora de les societats americanes, sobretot les del Carib, així com les relacions de gènere en el seu si.

Primer viure, després escriure

Maryse Condé era la petita de vuit germans en una família acomodada de Guadalupe. Ella mateixa insisteix en que va néixer en el sí d’una «burgesia negra embrionària» que es podia permetre viatjar cada cert temps a la metròpoli (com, encara ara, s’anomena la França continental a l’illa de Guadalupe) i que, per tant, la seva infància va ser purament francesa.

Amb la idea que una bona educació era clau, el 1953, amb 16 anys, van enviar-la a estudiar al Liceu Fénelon de París. Allà, la seva amistat amb Françoise Bruhat, filla del reputat historiador marxista de la Sorbona Jean Bruhat, li va obrir les portes als escriptors de la negritud i el discurs sobre el colonialisme i va fer-se conscient de la seva ignorància sobre les realitats antillanes.

Ells, el pare i la filla, em van ensenyar el significat de la paraula colonialisme, colonització, identitat, origen, despossessió, i per primera vegada em van parlar de l’esclavitud, que els meus pares sempre m’havien ocultat, i vaig comprendre perquè hi havia negres a les Antilles.

Durant aquests anys va publicar els primers escrits, que ja mostraven una primera reflexió sobre la «criollitat» que la seva mare tant reprimia.

Amb 18 anys va quedar-se embarassada d’un estudiant haitià que retornà al seu país tant bon punt va saber la notícia i, després d’un embaràs solitari i difícil de portar, donà a llum al seu primer fill, Denis Boucolon. Durant aquests anys, Condé va freqüentar llars africanes on va conèixer a l’actor guineà Mamadou Condé, amb qui es va casar.

L’any 1959, aprofitant l’obertura d’una oficina del ministeri per a francesos que volien provar sort a l’Àfrica, es van traslladar primer a Costa de Marfil, després a Guinea, i finalment va viatjar sola a Ghana. Amb el cop d’estat de Ghana del 1966, va ser presa per una espia Guineana i deportada a Londres amb els seus dos fills, on va treballar al departament d’Àfrica de la BBC. Dos anys després, tornà a l’Àfrica, primer a Guinea i després al Senegal, fins que l’any El 1970 va decidir abandonar el continent negre, deixant els seus fills a Guinea, amb Mamadou Condé, de qui estava separada però no divorciada.

De nou a París va treballar a l’editorial i revista Présence africaine. Van ser anys de formació en els que s’especialitzà en cultura i literatura antillana, i amb gairebé 40 anys publicà la seva primera novel·la, Heremakhonon, que no va ser gens ben acollida per la crítica.

Durant aquests anys, la veu de Condé com a especialista en «postcolonialisme» amb una perspectiva de gènere va anar agafant força. El 1977 s’incorporà a l’equip del setmanari Demain l’Afrique i impartí nombroses conferències a les Antilles i als Estats Units, on fou professora a la Universitat de Califòrnia.

Paradoxalment, les dones negres formades i qualificades es senten les més desafavorides, perquè no aconsegueixen mai les feines que realment es mereixen (...) Encara que estan menys condemnades a l’ostracisme que els homes educats, no assoleixen mai el reconeixement que creuen merèixer. Massa sovint, també, espanten als negres menys privilegiats i no interessen als seus iguals que, per integrar-se més plenament, busquen companys blancs.

El 1981, poc després de la mort del seu primer marit Mamadou Condé, es va casar amb Richard Philcox i visqueren a cavall dels Estats Units i Guadalupe, on compaginà l’escriptura amb la docència universitària.

Rere l’èxit de la seva segona novel·la Ségou (editada en dos toms, va vendre 200.000 exemplars del primer volum i 100.000 del segon), va comprar una casa a Petit-Bourg, a Guadalupe, on els seus pares tenien la «casa de canvi d’aires». Aquest element biogràfic va constituir un punt d’inflexió tant a nivell personal com en la seva carrera, ja que consagrà el tema del retorn al país natal a mode de reconciliació, tema que es repetirà al llarg de tota la seva obra.

L’any 1997 es va incorporar a la Universitat de Columbia, on va fundar i presidir el Centre d’Estudis Francesos i Francòfons fins el 2002, any en que es retirà de la Universitat.

Actualment, presideix el Comitè per a la Memòria de l’Esclavitud, creat el 2004 per a l’aplicació de la Llei Taubira, que va reconèixer el tràfic d’esclaus i l’esclavitud com a crims contra la humanitat, l’any 2001. El 2007 va vendre la casa de Guadalupe per tornar a França. Va abandonar de nou el seu país natal amb certa amargor, per raons de salut i per estar més a prop dels seus fills, però també per la seva decepció respecte a les profundes esperances que tenia per al seu país.

L’any 2018 es va reconèixer la seva trajectòria amb el Premi Nobel alternatiu, atorgat per la Nova Acadèmia sueca, que va subratllar el caràcter «postcolonial» del conjunt de la seva obra.

L’anècdota: Emily Brontë com a font d’inspiració

Quan Maryse Condé tenia deu anys, una amiga de la seva mare li va regalar Cims borrascosos, de l’Emily Brontë. Segons la mateixa Condé, la novel·la va submergir-la en un èxtasi desconegut i gràcies a aquella lectura va decidir quin seria el camí que seguiria.

Quan va explicar aquest desig d’escriure a l’amiga de la mare que li havia prescrit la lectura, aquesta només va respondre

La gent com nosaltres no es dedica a aquestes coses.

Per a Condé, va ser una resposta trista que li produí un sentiment d’inferioritat que li va costar molts anys deixar enrere. Pensant-ho bé, amb el temps, va entendre que era una dona divorciada que es cuidava de quatre fills i que no tenia temps per somiar.

Gairebé 50 anys més tard, Maryse condé escrivia La migration des coeurs, on reinterpretava l’apassionant novel·la de Brontë com una història d’amor obsessiu entre l’africà Razyé i la Caty, la filla mig criolla de l’home que acull i cria al Razyé, però el tracte del qual l’incita a fugir-ne de forma rebel.

A La migration des coeurs, Condé conserva el poder emocional de Cims borrascosos, sumant-hi la força de la societat caribenya en el despertar de l’emancipació.

Llibres que et poden interessar: