Maksim Gorki, l'inventor del realisme soviètic

Novel·lista, dramaturg i assagista soviètic considerat un dels fundadors del Realisme Socialista. Va ser nomenat cinc vegades per al Premi Nobel de Literatura.

Un autor sorgit dels baixos fons de la societat russa

Aléxei Peshkov (1968) –nom real de l’escriptor rus– va quedar orfe amb quatre anys i va haver de traslladar-se a casa dels avis, en un ambient petit-burgès anat a menys on la violència i el maltractament infantil estaven a l’ordre del dia. Així, als onze anys va abandonar la casa familiar i els carrers de les ciutats per on passa el riu Volga es convertirien en la seva escola de la vida.

A Kazan, després de suspendre els exàmens d’accés a la universitat, va patir un període de depressió que desencadenaria en un intent de suïcidi –va disparar-se un tret al pit, la bala va travessar-li el pulmó i va deixar-li com a seqüela una tuberculosi que arrossegaria tota la vida –.

En recuperar-se d’aquest incident, decidí viatjar a peu pel sud de Rússia i Ucraïna durant cinc anys. D’aquesta experiència, compartida amb personatges molt diferents i en la indigència més absoluta, beuria tota la seva obra literària.

Gorki, que vol dir “amarg”

Arrel d’aquest cúmul d’experiències turmentadores, adoptà el sobrenom de Gorki, que en rus vol dir “amarg”.

Durant aquests primers anys escrigué un gran nombre de relats profundament antiburgesos que relaten les desesperades i inútils protestes de la classe obrera contra l’ètica capitalista que començava a apoderar-se de la societat russa a finals del segle XIX.

A la seva trilogia autobiogràfica –Infància (1914), Entre els homes (1916) i Les meves universitats (1923)– ofereix un relat molt cru del poble rus; i la novel·la La mare (1906) constitueix un retrat de la vida dels obrers pobres. Foren, precisament, les obres que repassen aquesta part de la seva vida, les que van consolidar la seva fama d’escriptor proletari.

La gelosia de Tolstoi

L’èxit literari de Maksim Gorki va arribar-li amb el 1892, amb la publicació d’un relat breu que anticipa el que seran els grans trets de la seva obra: la combinació de descripcions brillants amb un flux narratiu intern molt ric per abordar el tema de la dignitat humana i la llibertat.

Amb la publicació de la seva segona obra de teatre, Els baixos fons (1902), va assolir un èxit fulminant com a veu literària dels estrats més baixos de la societat. L’obra, que girava al voltant dels personatges –fonamentalment prostitutes i alcohòlics– que vivien en un alberg per a indigents, va representar-se als teatres més importants de Moscou i arreu d’Europa.

El reconegut escriptor Lev Tolstoi, de qui Gorki era un gran admirador, va quedar sorprès per l’èxit d’una obra d’aquesta temàtica. De fet, la primera vegada que va llegir-la, va preguntar a l’escriptor: “Però per què escrius sobre aquestes coses?”. Més enllà de la curiositat, Tolstoi intuïa que en Gorki s’estava gestant un a nova prosa russa, però el molestava molt llegir sobre el seu èxit sobtat.

Amb Anton Txékhov, la cosa va anar diferent: Gorki i ell van mantenir correspondència durant més de cinc anys, en els quals el mestre va omplir de consells al deixeble per ajudar-lo a perfeccionar el seu estil.

“Acabi la seva obra de teatre, amic meu. Té la impressió que no se’n surt, però aquesta sensació l’enganya. En general, una obra de teatre no agrada mentre s’està escrivint i, sovint, tampoc agrada un cop acabava. És deure dels demès jutjar-la i decidir.”

Anton Txékhov.

Lleó Tolstoi, Maksim Gorki i Anton Txékhov.

El cant de la revolució

Arrel del Diumenge Sagnant, amb la matança d’un miler d’obrers que es manifestaven pacíficament a les portes del Palau d’Hivern del tsar el 22 de gener del 1905, va escriure una proclama revolucionària que el dugué a presó. Un empresonament que es traduí en pressió internacional –les ments europees de l’època no comprenien que un escriptor fos engarjolat per expressar les seves idees– i el seu consegüent alliberament.

Calia treure el màxim partit de la reputació que havia aconseguit amb la seva literatura, així que va traslladar-se a l’estranger –primer als Estats Units i després a Capri– per seguir escampant les idees socialistes des d’una altra. Fou des d’aquest exili voluntari des d’on va escriure la seva obra més coneguda: La mare, una novel·la que va ser elogiada amb entusiasme per Lenin com a exemple del triomf inevitable de les idees socialistes.

Exili amunt, exili avall, el 1913 va permetre-se-li tornar a Rússia, on quedà impressionat per la revolució bolxevic i la guerra civil, fets que provocaren grans discussions entre l’autor i Lenin. Finalment, aquestes desavinences i el seu recolzament explícit als intel·lectuals represaliats o forçats a l’exili l’empenyeren a abandonar de nou la seva terra i instal·lar-se a Capri de nou.