Una carta d'Andrea Gumes sobre 'Biografia d'X'

Estimada lectora, estimat lector,

Vaig conèixer X el 19 de febrer. Recordo el dia perquè plovia moltíssim.  Volia quedar-me a casa, tenia un nou llibre entre mans, però era la primera vegada que em convidaven a un acte d’aquestes característiques. En realitat no m’hi havien pas convidat. Era la mena d'acte pensat per a filòsofs, acadèmics, pensadors i gent que fila idees. No són conferències, són precisament actes on allò de «perdoni, no és una pregunta, és una reflexió» està permès. Diria que el meu nom forma part, més aviat, dels mailings de presentacions i taules rodones normals i corrents. Amb molt d'orgull. Però quan s’ha de filosofar, amb mi no hi compten. Vaig estar-me dos dies escrivint un correu al CCCB on la paraula favor apareixia fins a quatre vegades. La resposta va ser breu: «D’acord, però a última fila i sense dret a paraula.» Tant és. Vaig conèixer X el 19 de febrer.

L’acte va començar cap al tard, en una sala força petita prop de l’auditori, on jo no havia estat mai. X descansava en una cadira situada al costat d’una taula. La resta sèiem en aquelles cadires pròpies d’universitat, amb un braç de fusta pensat per prendre notes. Molts de nosaltres en preníem. Ella preferia que l'observéssim, i així ho fèiem. No havia calgut que ens ho demanés. Controlava la situació de cap a peus. I vaig entendre allò que sempre s'havia dit d'ella, que tenia una força magnètica descomunal. Amb la mera presència va aconseguir que gargotegéssim als fulls sense desenganxar els ulls de la seva figura. No em pregunteu com s'ho va fer. Encara no me'n sé avenir.

Vaig portar amb mi La raó de perdre’m, el primer llibre d’X que vaig llegir. L’havia devorat tres vegades. No era un acte per portar llibres, i encara menys per pensar en signatures. El vaig agafar com a protecció, com a amulet, i perquè em semblava que tots aquells fulls rebregats i amb anotacions als marges justificaven la meva presència.

Perdoneu que empri el nom X, però tothom sap de qui parlo quan l’anomeno així. Seria un embolic si ara comencés a fer servir alguns dels seus altres noms: Cassandra, Dorothy, Martina, Bee, Candy O. (malgrat que també hi vaig dur els llibres publicats amb aquest pseudònim... Sí, ho sé, tot i les indicacions de passar desapercebuda necessitava fer-li notar —si és que ella em mirava en algun moment— que la coneixia d’allò més bé).

El cas és que X no semblava una visitant nova, sinó algú que ja havia estat abans entre nosaltres. No feia la impressió que el miler d’entrevistes que havia hagut de fer per a la promoció l’haguessin afectada. Transmetia la sensació d’estar entre amics. Mirava als ulls dels assistents i somreia, s’aturava en alguna cara una estona i assentia amb el cap, com si la reconegués. Ja es coneixien?, pensava jo. No era la seva primera vegada a Barcelona i jo no havia estat prou atenta? Potser en aquella època que va viure a Itàlia va acostar-se alguns dies a la nostra ciutat i va aprofitar per fer amics entre el cercle intel·lectual català… no ho sé. No ho sabrem mai.

A primera fila hi havia una dona que em va cridar l’atenció. Era en una cantonada de la sala, amb la cadira una mica enretirada, com si no volgués formar part d’aquella reunió. Com una espectadora que volgués ser invisible. Va entrar l’última, ben discreta, jove, tota vestida de negre. Portava una llibreta petita de cuir a la mà, una llibreta d’aquelles que ja no es troben a les papereries. Si hagués pogut, m’hi hauria acostat a xerrar amb l’excusa de voler saber d’on l’havia tret. No m’hi vaig atrevir. Tot semblava indicar que no volia que ningú li parlés. Al principi vaig confondre-la amb una periodista de fora, potser anglesa. Després vaig intuir que només podia ser ella, la que diuen que és la seva dona. Tampoc no ho puc assegurar. Elles dues no es van creuar ni una sola mirada durant les tres hores que vam ser allà dins, però vaig percebre en ella una brillantor inusual que donava a entendre que estava afectada. No commoguda, perquè tenia un deix de tristor. Vaig pensar que als seus ulls hi havia una mena d'admiració obsessiva. Però potser això es podia dir de tots els que érem allà.

D’idees, n’hi va haver moltes. Però només em van trasbalsar poques reflexions, com quan vas a una tirada de cartes (perdó si us resulta llunyà això del tarot) i només et quedes amb allò que et travessa en aquell moment vital. Podria ensenyar-vos part de les meves notes, però ara no les tinc a mà. Tanmateix, recordo, això sí, molta incidència en la importància de la ficció, en el fet que la realitat és un engany. Una de les frases d’X que porto apuntades al mòbil, i que crec que li vaig llegir en una entrevista, diu així: «L’experiència personal esborrona la veritat.» Hi penso cada dia.

A l’acte va parlar de com la veritat és difícil de conèixer i va fer una advertència: sé que alguns sou periodistes, no us hi obsessioneu. Després va dir que no ens refiéssim dels nostres propis records. En algun moment va semblar que s’ho deia a si mateixa.

Us puc descriure, fins i tot, com anava vestida. No us enganyaré: jo havia fet força recerca, tenia presents unes quantes aparicions seves a la televisió, i algun reportatge fet a casa seva. També aquella foto tan famosa on ella apareixia davant l’obra d’art El subjecte humà. Cada època de la seva vida corresponia a una personalitat diferent. I cada personalitat tenia un estil particular. Jo mai podria haver previst la vestimenta d’aquell dia. No li acabava d’escaure, com si fos una disfressa. Semblava una altra persona. Només els cabells negres engominats cap enrere remetien a  alguna foto antiga. Així i tot mantenia aquella traça elegant que sempre l’acompanyava. Aquella elecció de sabata estrafolària tan seva. Per a mi també són importants les sabates, diuen molt de les persones.

Va parlar força estona de la seva obra plàstica. I va agrair a la galeria Chiquita Room que haguessin exposat alguns dels seus quadres en una retrospectiva que li van fer fa anys. Hi vaig anar, per descomptat. Encara en guardo algunes fotografies. També va parlar de la insignificança de l’art, però, quan va fer-ho, vaig desconnectar; hi havia certa altivesa en la seva visió de l’art que em tirava enrere i no volia odiar-la. O no encara.

Algú d’entre el públic va voler demanar-li per la seva etapa com a productora musical. Suposo que volia preguntar sobre aquelles cançons amb David Bowie o l’amistat amb Tom Waits. Amb quatre respostes evasives, X va despatxar el tema com si res. Es notava que no havia vingut a parlar d’allò. De nou marcava els tempos i decidia els temes d’una conversa que hauria hagut de ser un diàleg. No ho va ser. Va acaparar tota la conversa. L’energia provenia exclusivament del seu cantó, d’aquella cadira sens dubte incòmoda, però que havia transformat en una mena de tron des d'on no va parar de llançar genialitats sense donar marge a rèplica.

Quan li van preguntar sobre la seva retrospectiva fílmica que es va fer a Madrid —que, si no ho recordo malament, va ser al festival Punto de Vista—, s’hi va estar força estona. Vaig notar que hi havia disciplines de què estava més orgullosa d’haver-hi ficat un peu que d’altres. De la fotografia, no en va parlar gaire. Però el cinema li va permetre continuar parlant de ficció i realitat. D’allò que l’ull no pot captar. De la importància d’allò que és absent en una obra, tant o més important que el que acaba entrant al pla.

No em va impactar tant el que va exposar com el que vaig percebre d’ella. Aquesta força i convicció en una dona costa de trobar. És difícil trobar algú que es vegi a si mateixa com a quelcom extraordinari. Sempre hi ha titubeig i humilitat quan una dona amb aquesta mena de carrera artística i intel·lectual exposa el que pensa. Però en ella no hi havia res de tot això. He estat davant de moltíssimes dones amb prou motius per aixecar la veu i mostrar-se segures. I, tanmateix, n’he trobat ben poques. Ella era un cas excepcional. He de reconèixer que al principi em va causar rebuig. Però me’n vaig penedir a l’instant. Era enveja, el que sentia? No, era sorpresa. El xoc de descobrir algú que es creu perfecte, no només que es té en alta estima, sinó que habita la genialitat amb comoditat. No entraré en detalls de si és una autopercepció esbiaixada. El més important és que ella es considerava així. Potser era davant la primera dona que no es mirava a si mateixa amb cert odi? Això és el que més m’agradava d’ella. Això és el que volia veure en directe. Palpar-ho. Comprovar si se me n’encomanava alguna cosa. Alguns diran que és narcisisme. Crec que pot ser-ho. Però també alguna cosa més.

Al final de tot, quan ja semblava que ella no podia dir res més —feia hores que érem en aquella sala i es començava a sentir la remor dels culs trobant noves postures en les tronades cadires de fusta— va anar a parar, finalment, al tema que jo esperava: la mentida. Sí, ja sé que m’havien prohibit qualsevol intervenció, però de debò us heu cregut que jo no portava unes quantes preguntes apuntades a la llibreta per si de cas? Necessitava sentir-la parlar sobre la veritat i la mentida. Sobre si la veritat està sobrevalorada, si amaga alguna mena d’egoisme i si, com deia Anaïs Nin, «la gent no vol la veritat, sinó una veritat suportable, amb què poder viure», la mentida no pot ser només ometre informació. Què opinava de tenir secrets? És possible una vida sense mentida? Estava d’acord amb l’afirmació de Carmen Martín Gaite que «la temptació de la mentida és el desig narcisista de despertar interès»? Creia que el bon escriptor és aquell que descobreix el poder de la mentida i de ser creïble al mateix temps?

Per primera vegada es va mostrar ambivalent. Va confessar que detestava descobrir que la gent li mentia, sobretot les dones, va dir. Però el que pitjor portava era les mentides que es deia a si mateixa. Ho vaig anotar ràpidament al mòbil. Però després va reconèixer que mentia sovint, i molt. Va dir que escriure és voler ser altres persones, és permetre’t ser allò que no pots ser. Crec que se li va escapar, però va acabar dient que escriure és mentir.

Ja tenia la resposta. Vaig agafar les coses i vaig marxar abans que acabés l’acte. Vaig girar el cap abans de sortir per la porta. Només se’n va adonar la dona. Va aixecar la mirada dels fulls i em va somriure. O això em va semblar.

Aquest és el seu llibre. Espero que us agradi.

Atentament,

Andrea