I si Aldarulls de juliol parlés de Torre Pacheco o Granollers?

Episodis recents ens recorden que el racisme continua present a les nostres ciutats. A principis de juliol, una agressió a un veí va desencadenar una autèntica cacera contra persones d’origen marroquí a la ciutat murciana de Torre Pacheco. Poc després, al barri del Congost de Granollers, un home va atropellar intencionadament un grup de joves d’origen africà.

Els aldarulls de juliol continuen repetint-se avui en qualsevol barri on l’odi trobi complicitats.

Els disturbis de Torre Pacheco, el juliol de 2025

El juliol de 2025, un rumor va encendre una cacera d’una brutalitat inèdita al municipi murcià de Torre Pacheco, després que un veí de 68 anys fos agredit. Al cap de poques hores, les xarxes socials ja havien assenyalat —sense proves— un jove marroquí com a culpable.

Alguns portaven bats de beisbol, altres bengales i pals. Cridaven “Espanya neta”, “fora moros” i altres consignes similars. En poques hores, diversos establiments regentats per persones d’origen magribí van ser atacats: finestres trencades, cotxes cremats i famílies tancades a casa. Grups ultres arribats d’arreu de l’Estat van convertir el poble en un escenari de violència racial, actuant amb total impunitat davant una presència policial mínima.

Líders locals del PP eviten condemnar directament els atacs, mentre que grups polítics, com Vox, van trobar-hi una escletxa d’oportunitat per alimentar el relat de la “inseguretat migratòria”, justificant les agressions com una “resposta natural” al cansament del poble, deshumanitzant completament els joves amb condició de migrants. 

L’atropellament de Granollers 

Menys d’un mes després, el barri del Congost de Granollers va patir uns fets esfereïdors. Un home va envestir amb el cotxe un grup de joves, la majoria fills de famílies africanes, cridant “mataré tots els negres”. Nou d’ells van resultar ferits. Els Mossos d’Esquadra van descartar inicialment la motivació racista, reduint el cas a un “conflicte de convivència”. Però els joves i les organitzacions antiracistes van respondre amb una manifestació multitudinària per denunciar allò que és evident: que els fets no són un cas aïllat, sinó part d’una onada de racisme latent. 

Més de setanta-cinc anys després, els Aldarulls de juliol (novel·la d’Erskine Caldwell) segueixen parlant més de realitat que de ficció. 

Publicada a mitjans del segle XX, ambientada en un comtat fictici del sud dels Estats Units, la novel·la descriu la bogeria d’una comunitat que, encegada pels prejudicis i la por, s’organitza per linxar un jove negre acusat falsament d’haver violat una noia blanca. Caldwell retrata amb precisió quirúrgica la degradació humana que s’amaga rere la paraula “justícia popular” i el paper decisiu de la covardia institucional, encarnada pel xèrif McCurtain, que prefereix callar per no perdre vots abans que aturar la violència.

Quan Erskine Caldwell va escriure l’obra volia retratar la cara més fosca del seu país: la d’una societat blanca convençuda que la violència és un dret natural quan l’ordre —el seu ordre— sembla amenaçat.

Si a la novel·la el xèrif McCurtain simbolitza la covardia de les institucions, avui aquesta covardia adopta formes més subtils: informes que eviten la paraula “racisme”, discursos polítics que parlen de “pau social” mentre normalitzen l’exclusió, o mitjans que prefereixen parlar de “baralles veïnals” per no incomodar. La societat sembla trobar excuses per no mirar de cara l’evidència que el racisme continua viu i organitzat, sovint camuflat sota el llenguatge de la seguretat o la convivència.

En definitiva, els aldarulls de juliol continuen reproduint-se avui a qualsevol barri on l’odi troba complicitats.